I -Un dia, Rosa, tornarem a París. 

Un dia, Rosa, tornarem a París. 

Tu duràs un turbant color maragda 

com el cel dels teus ulls i, novament, 

veurem caure la pluja entre els cirerers 

japonesos del jardí botànic;  

la veurem caure malenconiosa 

damunt l’àlgebra i les dimensions 

dels campanars i dels cementeris. 

En fer-se fosc,  esdevindrà carícia  

que amara el dibuix llegendari dels ponts,  

la llum de ferro de la torre Eiffel  

i les textures més seductores,  

més líriques de la ciutat. Carmins, 

glamur, acordions, els sucs de l’aire. 

                                 De Si entra boira no tendré on anar (2022) 

II – He sentit cantar els estels 

Avui no sé contar aquest excés de pluja 

ni els secrets que surten de la boca dels arbres. 

No sé contar els perfums, la resplendor 

dels patis amorosos d’antany. 

A vegades la nit era orfebreria 

i la lluna un inici d’ales de papallona. 

També menta, oboès, iridescències.  

Certament he sentit cantar els estels, 

he navegat distàncies insondables, 

he parlat amb les flors, he vist caure del cel  

nèctars, abelliments, pedres precioses,  

meravelles galàctiques que avui no sé contar. 

Les paraules són rutes, elixirs, 

aiguaneixos, ocells que volen.  

Però igualment són amors impossibles. 

 III – L’hivern i la bellesa 

Després d’agenollar-me devotament com feia 

Fra Angelico, abans de pintar el cel serè 

de l’antiga Florència, no he trobat la bellesa. 

Ni l’he trobada en l’ordre noble dels temples grecs 

o en les extenses platges de la literatura. 

Per sempre inassolible, ha esdevingut distància  

a qualque tornaveu; i tenen fred els pètals 

rosats dels ametlers quan escric el seu nom.  

           De Cap de cantó (2004)